 |
| Imatge del lliurament Foto: Carlos Cazurro |
Los Excéntricos, un trio d’equilibristes, malabaristes, clowns i músics, format per Marceline Kahn (Marceline), Josep Ventura (Sylvestre) i Didier Armbruster (Zaza), va rebre el passat 2 d’abril el Premi Nacional de Circ atorgat pel CoNCA per “la seva llarga trajectòria artística i la perfecta trobada entre el circ tradicional i el nou circ, perquè ens mostren el clown fins al paroxisme i dominen l’escena fins a delatar la seva formació de carrer i els llargs anys de rodamóns. L’últim espectacle, "Rococó Bananas", recull frenèticament aquestes virtuts que, adobades amb el fil conductor de la música, ens ajuden a entendre molt millor el fantàstic món del circ.”
Podeu veure el programa especial sobre els premiats http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3453510 i l’acte de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura 2011, dissabte 2 d’abril: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3454310
I la seva web http://www.losexcentricos.com/
Primer de tot, felicitats. Per a què serveix aquest Premi Nacional de Circ?
En primer lloc vull destacar que és gràcies a l’APCC que el circ té categoria pròpia dins dels Premis Nacionals de Cultura, com les altres arts escèniques. Aquest premi és per l’espectacle “Rococó Bananas” però crec que és un reconeixement a una manera de treballar, artesanal, com es feia abans, amb una estructura familiar i autònoma que no depèn de les subvencions.
El “Rococo Bananas” ja ha rebut altres distincions, com el Sabatot Alegre de la setmana del Pallasso de Castellar del Vallès o el Premis Zirkolika. Ja es veu que la crítica el té ben considerat. Passa el mateix amb els programadors?
Ara hem fet difusió del Premi i estem rebent respostes positives de programadors, però totes de l’estranger. Ja tenim feina a Holanda, a França, a Alemanya, però aquí molt poc.
Potser perquè aquí la gent està molt espantada per la crisi, o potser perquè els altres països són més forts. Abans a la península ibèrica treballàvem molt, tot i que a Catalunya no hem treballat gaire. Esperem que el Premi faci que els programadors catalans s’animin.
L’espectacle es va crear el 2008. Quin recorregut li queda? On el voleu portar?
Nosaltres no fem creació constant, sinó que som perfeccionistes, i quan creem una entrada intentem millorar-la al màxim. Cal insistir en els números fins arribar a la “súper qualitat”. Treballem a l’antiga, però no vol dir que siguem antics estèticament o conceptualment. L’espectacle durarà tot el que pugui, mentre hi hagi feina. Ara l’espectacle és fantàstic i això és perquè l’hem anat millorant amb els bolos. La creativitat constant no és realista.
Mirant el vostre currículum veiem que heu recorregut to el món amb els vostres espectacles, incloent la Xina, el Japó, Estats Units o Canadà. A tot arreu l’humor és el mateix? Cal canviar l’espectacle?
Procurem que els nostres espectacles tinguin poc text i siguin molt visuals. El mateix gag funciona a Berlín i a Tòquio. L’empatia amb els pallassos és universal.
Teniu més de 30 anys de carrera i al principi, éreu molt itinerants. Trobeu a faltar el carrer, passar el barret?
Era l’única manera de treballar a finals dels anys 70 i principis dels 80. Nosaltres érem “banquistes”: portàvem un banc i una catifa al carrer i fèiem tombarelles. No hem passat per cap escola i hem après així: si la gent posa diners al barret, és que el número funciona. Entre el 1983 i el 1986 vam treballar així a la plaça del Pi, tot i que viatjàvem molt. Però el barret et pot obrir moltes portes, no és marginal: per exemple, treballant al Covent Garden de Londres algú del British Council ens va veure i ens va portar a Vancouver, al Canadà. El barret forma part de l’ofici, però darrerament s’ha oblidat. La subvenció, les residències, et fan massa dependent del sistema.
És impossible. Vam tenir sort que aleshores no hi havia res regulat i ens va permetre desenvolupar-nos com artistes.
Quins són els vostres plans a curt termini?
Ara anem a França i després a València, a un teatre, a taquilla, per donar-nos a conèixer als programadors de la zona. La crisi ens fa tornar a formes de treballar antigues, a buscar gires petites i pròximes. “Rococó Bananas” és un espectacle pensat per a teatre a la italiana, i ara, amb la crisi, que el circ entri als teatres encara serà més difícil. Quan no treballem, busquem repertori nou.
És doncs la manca de circuits la principal mancança del sector actualment?
Sí. El circ hauria de trobar els seus circuits d’exhibició propis, més festivals, més carrers, i dependre menys de les ajudes. El gran perill és que els artistes que en aquests darrers anys s’han format, i afortunadament ara es poden formar molt bé, surtin a un circuit que és tan reduït com fa 30 anys i això els provocarà frustració. I amb el ritme que marca el sistema, crearan un espectacle, faran només 10 bolos, i pararan perquè hauran de crear un nou espectacle. Charlie Rivel, a qui tothom admira, va fer el mateix número tota la vida, perquè hi havia un bon circuit per treballar i podia millorar el número a cada actuació. Això avui en dia és impensable. Jo estic d’acord amb els nous corrents artístics, la fusió de les arts escèniques, però defenso aquesta antiga manera de treballar, al marge del ritme que imposa el sistema i les administracions. Si retallen en sanitat i educació, què no retallaran en cultura? A l’APCC ara li toca treballar perquè hi hagi circuits.
Vols fer alguna altra valoració sobre l’APCC?
Visca l’APCC!
